04/07/2009 No ploris

El dia comença amb un sol generós que entra per la finestra de lhotel de Ramallah i jo encara no sóc conscient que avui serà un dels dies més emotius de la meva vida. Cada pas que faci avui deixarà petjades plenes d'un gran sentimentalisme.

Després d'un fort esmorzar ja intueixo que serà un dia intens. Avui anem a Betlehem i, per tant, sortim de les bombolles de Ramallah i Jerusalem.

Per arribar a Betlehem agafem la carretera que ressegueix les colònies jueves protegides pel mur que encerclen Jerusalem.

Per recórrer una distància de no mñés de 30 km tardem una hora atravessant cuatre checkpoints.

Des de la llunyania Betlehem sembla una ciutat gran, elevat orgullós en un turó i envoltat de grans prats i camps d'oliveres. A més, fa un dia esplèndid, calorós i amb alguns núbols tímids.

Em fa llàstima pensar que Betlehem és una ciutat gran perquè en el fons sé que s'ha fet gran a causa de la construcció de nombroses colònies israelianes i que la majoria dels camps i prats que veig també estan en mans d'Israel.

Avui anem a Betlehem perquè, entre d'altres coses, és un perfecte exemple de la política de fets consumats d'Israel mitjançant l'edificació de colònies i del mur de separació.

Al arribar a la ciutat ja ens esperen dos amics que encara no coneixem, el Hamed i el Karim, que ens ensenyaran les venes i artèries de Betlehem.

El primer que fem és agafar el cotxe per observar des de punts elevats l'ofegament que pateix Betlehem a conseqüència del mur. És un exemple perfecte per aconseguir entendre els futurs plans de partició de Cisjordània que el govern d'Israel vol consolidar.

S'observa perfectament com el mur encercla i separa les cases àrabs de les respectives terres que les envolten i que, desgraciadament, ja estan en mans de la poblacio colona israeliana. També es pot observar com allà on s'acaba el mur continua el setge amb valla electrificada. Per poc temps, però, perquè la valla acabarà convertint-se en mur de formigó inevitablement.

Evidentment, també es poden diferenciar les desenes de noves i modernes colònies que encerclen ja l'antiga ciutat àrab i la desconecten amb l'exterior. Tranquil.lament, obrers treballen en desenes de noves colònies.

En Hamed i en Karim expliquen com, allà on hi ha mur, els àrabs ja no poden treballar les seves terres perquè no poden travessar. I com, allà on encara no hi ha mur, els pagesos moltes vegades tampoc poden trevallar-les perquè si ho fan baixen els colons armats per fer-los fora.

Després baixem a la ciutat per veure mes de prop l'encerclament d'algunes cases i, per això, resseguim el "mur de la vergonya" des del barri àrab de Betlehem. De sobte, topem amb una presó israeliana i el Hamed ens explica la seva experiència quan va passar tres mesos en aquella presó, les tortures que va patir, etc. Encara conserva les marques a la cara. En Hamed té tres germans: el gran, assassinat pel Mossad (serveis secrets israelians) i el mitjà i el petit avui també compleixen condemna.

La sorpresa m'arriba quan en Hamed em passa el telèfon mòbil i a l'altre banda de l'aparell em parla en Hassan, el germà mitjà d'en Hamed, des de la presó. Ens agraeix la nostra estada a Palestina i em demana, quasi entre sanglots, que quan torni expliqui a tothom els que estem veient amb els nostres ulls. Quan penjo el telèfon és quan em dic a mi mateix per primer cop "No ploris, no et poden veure plorar". I és que per molt que pensis que tot està perdut no pots demostrar que tu també has perdut l'esperança.

Baixem amb el cotxe cap a la ciutat antiga sense que jo obri boca. Arribem pel zoco a l'Esglèsia de la Nativitat, on suposadament Jesús va néixer. Però, el que comenta en Hamed no és això sinó la crisi patida l'any 2004 quan, com a conseqüència de la Segona Intifada, l'exèrcit israelià va entrar armat. La gent, espantada, es va tancar a l'esglèsia pensant que l'exèrcit no gosaria assaltar un lloc sagrat. Tot i això, el resultat va ser set morts a conseqüència d'un bombardeig sobre l'esglèsia.

Després, marxem de la ciutat i anem al camp de refugiats d'A Rub a les afores. Aparentment, sembla un barri més. Les cases, són iguals que les de la ciutat però els carrers estan més bruts i desolats. Els nens descalços corrent pel carrer també és un fet bastant comú. Ens rep tota una família sencera que ens convida a passar a casa. Trenta persones en total viuen en un edifici de dues plantes. Amb el cap de família al capdavant, amb vuitanta anys llargs, comencem a xerrar, que si no, dels inicis del conflicte. Ens reben amb una hospitalitat indescriptible amb begudes i fruita i mentrestant el cap de família parla jo, impressionat, torno a pensar "No ploris".

Ens expliquen com els palestins i els jueus vivien plegats abans de la proclamació de l'estat d'Israel l'any 1948 i com el camp de refugiats va ser fundat amb tots els desplaçats durant la guerra (ell diu, la Nakba). Diu que no sap quin futur els espera a mida que veu avançar el mur. Finalment, ens despedim de tota la família a la porta de casa seva amb un "fins aviat" i ens dirigim a visitar una altre família fora del camp però a pocs metres d'aquest. És una família formada per vint persones vivint en un edifici d'una sola planta, majòritariament dones amb els marits a la presó. Avui, però, hi ha molta més genta a casa perquè han vingut familiars d'arreu a visitar el jove Hassan que acaba de sortir de l'hospital després d'un mes sencer. En Hassan només té divuit anys i ha estat víctima de l'atac d'un dels colons qui viu en un assentament prop de casa seva. El noi tornava a casa després de visitar el seu cosí a la presó quan un coló li va disparar a l'espatlla. Ell diu que el fet va ser premeditat ja que argumenta que el coló, segurament, sabia d'on venia el jove i no volia que es repetís. Humanament lamentable.

Al cap d'un estona, ens despedim també a la porta de casa. En aquesta zona, hi ha moltes cases enrunades a conseqüència d'enderrocaments per part dels Bulldozers d'Israel i també degut als bombardeijos.

Finalment, després de tot aquest munt d'experiències personals esgarrifoses un no sap com tornar a la seva realitat. De fet, et preguntes amb el cor i l'estòmac fora de lloc que "quina és la meva realitat?". Tot i això, ja no em plantejo plorar perquè, tot i que avui he deixat de creure una mica més en la humanitat de l'èsser humà, en el fons de l'ànima sempre queda una petita espurna d'esperança que t'ajuda a ser fort en els moments de més desesperació.