Avui és divendres i a partir de les 5 de la tarda comença el Sabbath jueu fins diumenge. Anirem a Jerusalem amb el Nacho, cooperant d'Accp, després d'un esmorzar fort.El primer pas és travessar el Checkpint de Kalandia (s'anomena així perquè hi ha el camp de refugiats de Kalandia al costat) cosa que és fàcil si no ets palestí però s'ha de tenir paciència. Passem fàcilment ensenyant els passaports després que mirin una mica el cotxe i tot seguit ens decidim cap a Jerusalem est. A primera vista ja es pot apreciar com els cotxes amb matrícula blanca palestina es queden enrera perquè no poden entrar a Israel i com només continuen els cotxes amb matrícula groga, que poden anar per Israel i Palestina, i els cotxes amb matrícula verda, transport públic. Un cop arribats a Jerusalem est entrem per la porta de Damasc cap al zoco, que no és ni la meitat d'estressant que la majoria de zocos de l'Orient Mitjà. Tot passejant sota un sol sofocant topem amb el barri crstià presidit per la Via Dolorosa i el Sant Sepulcre, on suposadament Jesús es va deixar caure després del Via Crucis, va morir i va resucitar. És un temple enorme i molt ostentós, sobretot, els treballats sostres. Sortint del Sant Sepulcre seguim la Via Dolorosa, camí del suposat Via Crucis de Jesucrist pel barri cristià de Jerusalem est. La gent en massa enbogeix a cada pas. S'aprecia gent vinguda d'arreu del planeta. La multiculturalitat és un fet característic en aquesta ciutat tant especial.
En aquest punt del trajecte ja es pot començar a apreciar la gran quantitat de policia jueva que corre per Jerusalem est. També s'observa com alguns jueus campen lliurement pels voltants del barri àrab. Quan són als voltants caminen però quan són dins ja no és pot dir que caminen ni passeijen sinó que corren amb el cap baix en busca de casa seva. En canvi, veure un àrab en un barri jueu és inimaginable.
En aquest punt del trajecte ja es pot començar a apreciar la gran quantitat de policia jueva que corre per Jerusalem est. També s'observa com alguns jueus campen lliurement pels voltants del barri àrab. Quan són als voltants caminen però quan són dins ja no és pot dir que caminen ni passeijen sinó que corren amb el cap baix en busca de casa seva. En canvi, veure un àrab en un barri jueu és inimaginable.
La mateixa Via Dolorosa pràcticament ens condueix, previ control de seguretat, cap a l'Esplanada de les Mesquites on la Mesquita de la Roca brilla com una estrella amb la llum del sol i s'eleva orgullosa de presidir Jerusalem (almenys, fins que Israel no construeixi la nova sinagoga que pretén ser més alta). Prop, al Mur de les Lamentacions s'apleguen, tot i la calor, els primers jueus que comencen les oracions del Sabbath. No dubto ni un moment a travessar les mesures de seguretat, posar-me obligatòriament la Kippa i entrar al mur. A dins tot és diferent. Em sento observat i tothom em pregunta "Ets jueu?", "Vols el niilin?". Així, faig un cop d'ull ràpid i marxo.
És una pena però no puc entrar a l'Esplanada de les Mesquites perquè és divendres i està prohibit.
Després, ens dirigim al barri jueu. És curiós com es pot entrar al barri jueu sense ni adonar-te'n encara que els carrers nets, els jueus ortodoxos, la gent armada, les cases noves, les banderes d'Israel, etc. donen senyals inequívoques. Fins i tot existeix una tranquil.litat al carrer que et posa la pell de gallina. D'altra banda, és penós però et preguntes "I no hi ha frontera aquí?". I és que vist el notable esforç que fan els israelians perquè, amb el checkpoint de Kalandia, tinguis la sensació que ja entres a Israel i que Jerusalem en la seva totalitat ja és Israel (i tot i que aquest és un dels objectius del checkpint de Kalandia això és una fal.làcia) et sorprèn que entre barri àrab i jueu a Jerusalem no existeixi cap mena de separació física (vista també la immensa devoció dels israelians a utilitzar aquest tipus de mecanismes). Suposo que la intenció és crear normalitat, com si res no passés.
Després, ens dirigim al barri jueu. És curiós com es pot entrar al barri jueu sense ni adonar-te'n encara que els carrers nets, els jueus ortodoxos, la gent armada, les cases noves, les banderes d'Israel, etc. donen senyals inequívoques. Fins i tot existeix una tranquil.litat al carrer que et posa la pell de gallina. D'altra banda, és penós però et preguntes "I no hi ha frontera aquí?". I és que vist el notable esforç que fan els israelians perquè, amb el checkpoint de Kalandia, tinguis la sensació que ja entres a Israel i que Jerusalem en la seva totalitat ja és Israel (i tot i que aquest és un dels objectius del checkpint de Kalandia això és una fal.làcia) et sorprèn que entre barri àrab i jueu a Jerusalem no existeixi cap mena de separació física (vista també la immensa devoció dels israelians a utilitzar aquest tipus de mecanismes). Suposo que la intenció és crear normalitat, com si res no passés.
Després d'un curt trajecte agafem el cotxe i anem a la ciutat nova. Passem pel nou i atapeït mercat jueu, la Knesset i la casa de Netanyahu. Tot ple de banderes d'Israel i fins i tot a la casa del primer ministre hi ha penjada una pancarta per l'alliberament del jove soldat israelia Shalid segrestat en mans de Hezbollaz l'any 2006. En Nacho ens explica que hi ha més d'11.000 presos palestins a presons israelianes i només 1 israelià, en Shalid.
Finalment, la tarda acaba amb una posta de sol esplèndida des del Turó de les oliveres des d'on s'observa tot Jerusalem, el cementiri jueu, la Ciutat de David i també totes les noves colònies israelianes dins i fora de la ciutat. S'observa la nova colònia de M'ale Adummim fora la ciutat. Aquesta colònia és una enorme i nova ciutat que va ser edificada amb l'objectiu d'anar penetrant dins a Cisjordània amb l'objectiu de partir-la en dos. El pitjor és que creix i creix amb el pas del temps i està orgullosa d'anar envoltant Jerusalem.
Per evitar un atac de ràbia giro la vista i per sort, a l'horitzó, s'aprecïa el Mar Mort i Jordània. Acabo amb un suspir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario