Amb l'esclat de la Segona Intifada l'any 2000 es crea una nova dinàmica de protestes fonamentades en l'acció violenta dels palestins que sempre es respon des d'Israel amb accions desproporcionades. Com s'anunciava anterirorment, la creació de l'ANP es contraproduent per Palestina ja que quan esclata la Segona Intifada als territoris ocupats palestins ja no és Israel qui ha d'apaivagar la revolta sinó que és la mateixa policia palestina qui ho ha de fer ja que Oslo I reconeix a l'ANP la sobirania sobre la població palestina als territoris ocupats i també la creació de la policia palestina. Així, es podria dir que als palestins els hi va sortir "el tir per la culata".
A partir d'aquí tot canvia. La moral palestina surt destrossada de la Segona Intifada, el lideratge dins l'ANP està dividit, moltes infraestructures han estat destruïdes, les aliances s'han volatilitzat i Israel és més poderosa que mai. Però el pitjor encara està per venir.
A finals de l'any 2000, el Kadima amb Ariel Sharon com a líder guanya les eleccions israelianes i la política envers palestina es radicalitza. Es comença a construir el mur de separació l'any 2002 que avarcarà més de 700km per separar Cisjordània i Gaza de la resta d'Israel.
D'altra banda, l'atac a les torres bessones de l'any 2001 conegut com l'11-S fa canviar la política exterior d'Occident envers els conflictes a l'Orient Mitjà i si fins llavors encara existia un mínim suport a la causa palestina amb els atacs terroristes s'esbaeix completament. A totes aquestes convulsions cal afegir-hi la mort de Yasser Arafat, el líder de Fatah, l'any 2004.
La última gran proposta des d'Occident per la resolució del conflicte es fa a l'abril de l'any 2003 amb la presentació del Full de Ruta per part de l'anomenat Quartet de Madrid (ONU, Rússia, Estats Units i la UE). Aquesta proposició feia referència a una sèrie de fases per arribar a la pau. Entre d'altres, proposava l'alto al foc com a primer pas, l'inici de conversacions, etc. Tot i la bona voluntat de les parts occidentals el Full de ruta va acabar sent paper mullat ja que la proposta no s'acaba convertint en resolució del Consell de Seguretat de l'ONU (d'obligatori compliment), la dimissió d'Abu Mazen, primer ministre palestí després de la mort d'Arafat, el qual era un dels grans partidaris de la iniciativa i, finalment, les exigències israelianes fan fracassar la iniciativa.
Més endevant, per sorpresa de tots, Hamas fa un comunicat l'any 2004 declarant una treva provisional pel que fa als seus atacs a territori israelià. Això vol dir que només atemptaran a territori palestí.
Malauradament, la treva acaba l'any 2006 amb la mort d'un alt càrrec de Hamas a Gaza després del llançament de míssils per part d'Israel. A més a més, aquest mateix any Hamas guanya les eleccions a Gaza mentre que Fatah ho fa a Cisjordània. Aquest fet fa patent la situació de divisió entre la població de les diferents províncies dels territoris ocupats que conviuen en realitats diferents ja que existeix una evident separació territorial.
Evidentment, Israel no deixa de prendre represàlies contra Hamas a Gaza i l'escalada violenta comença altre cop fins al Nadal de l'any 2008 quan els enfrontaments arriben al seu punt més àlgid. Israel desencadena un fortíssim atac contra tot el territori de Gaza (no només amb míssils sinó també amb incursions de l'exèrcit) després de diversos petits incidents entre les dues parts.
Aquest atac acaba amb centenars de civils palestins de gaza morts i amb nombroses infraestructures públiques destrossades dins de Gaza.
Actualment, les tensions s'han apaivagat però la moral de la població palestina torna a ser molt baixa després de veure com la comunitat internacional es queda de braços plegats davant d'un dels últims atacs més enfurismats i desproporcionats d'Israel contra Palestina amb important rellevància en el fet que Gaza és un territori encerclat on no pot fugir ningú. Les paraules neteja ètnica i apartheid sembla que es queden curtes davant de la realitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario