Durant els anys seixanta i següents Israel ja ha consolidat el seu enorme poder sobre Palestina i ocupa la majoria del territori. Les èlits s'han militaritzat i l'objectiu nacional passa per la consecució del projecte sionista mitjançant l'ocupació de territoris palestins i la neteja ètnica dins i fora d'Israel.
En aquest context es planteja el problema demogràfic. I és que dins d'Israel encara hi ha més població àrab que jueva. Com a conseqüència, els propers anys serà quan la neteja ètnica i la política de fets consumats d'Israel pendran una importància més que rellevant.
En aquest context es planteja el problema demogràfic. I és que dins d'Israel encara hi ha més població àrab que jueva. Com a conseqüència, els propers anys serà quan la neteja ètnica i la política de fets consumats d'Israel pendran una importància més que rellevant.
L'any 1962 les Nacions Unides aproben la resolució 242 en la qual es planteja que si Israel es retira dels territoris ocupats després de la resolució 181 (Línia Verda), els àrabs reconeixeran l'estat d'Israel (territoris a canvi de pau). Malauradament, ni jueus ni àrabs accepten la proposta. Els primers, perquè no volen renunciar al projecte sionista de crear l'estat d'Israel sobre tot el territori palestí. Els palestins, perquè no volen renunciar als territoris de l'antiga Palestina.
La resistència palestina també comença a organitzar-se als territoris ocupats i és així com neix Al Fatah l'any 1964 a Cisjordània. Aquest és el preludi de l'inici de l'organització política dels palestins.
Després de les negociacions fallides i a causa dels mètodes d'Israel la opinió publica i la comunitat internacionals prenen consciència del que succeeix a l'Orient Mitjà i es comença a criticar la neteja ètnica. Per tant, al projecte sionista se li suma al problema demogràfic també el de l'opinió pública. I generar una mala imatge és molt dolent per al desenvolupament econòmic pel que fa a les inversiosn extranjeres.
Conseqüentment, Israel canvia d'estrategia. Manté l'exèrcit als territoris ocupats sense anexionar-los. Això li permet mantenir el control sobre la població palestina als territoris ocupats sense anexionar-los. A més a més, inicia una estrategia amb colons jueus. És a dir, comença a entrar població jueva als territoris palestins construint noves i luxoses ciutats.
En els pròxims anys, durant la dècada dels seixanta, setantes i principis dels viutanta comença un període de fortes convulsions a l'Orient Mitjà amb grans conflictes armats.
L'any 1967 comença la guerra anomenada com la Guerra dels 6 dies. En el mateix any que es crea la Lliga Àrab que intenta cohesionar els interessos dels països àrabs a l'Orient Mitjà, comença aquesta guerra que permet a Israel en tant sols 6 dies batre els exèrcits d'Egipte del poderós Nasser, de l'Iraq, de Síria i de Jordània i anexionar el Sinaí i els canal de Suez egipcis, Gaza, Cisjordània, Jerusalem i el Golàn siri. Això suposa un fort cop pel món àrab i, el que és més important, destrossa la moral egípcia.
Aquest fet, provoca que Egipte deixi de ser considerat el centre de poder de la revolució i els líders ideològics del món àrab i el seu relleu l'agafi l'Arabia Saudita però no com a centre de la revolució sinó com a centre de riquesa ja que la gran conflictivitat a l'Orient Mitjà durant aquells anys fa pujar el preu del petroli considerablement.
En canvi, Israel surt molt reforçat després de la guerra. Primer, perquè es vist per tothom com un genat invencible. I, segon, perquè l'extremisme, el fundamentalisme religiós i les èlits militars legitimen la seva posició de poder dins la societat israeliana i donen l'excusa perfecte per seguir amb les polítiques racistes encaminades a fer realitat el somni sionista.
Per sort, això no dura gaires anys. L'any 1973, en un intent de recuperar l'orgull i l'honor, Egipte empren una ofensiva contra Israel per recuperar els territoris perduts. Amb el l'arma de pressió que suposa el petroli per Occident Egipte aconsegueix fer flaquejar les aliances d'Israel i, sorprenenment, aconsegueix recuperar els territoris perduts amb els acords de pau de 1978.
Amb això, es fa patent la retirada d'Egipe del conflicte a l'Orient Mitjà i fa visible la seva negativa a involucrar-se més.
Israel, un cop més, és lliure d'actuar com vulgui perquè és la potència hegemònica a la regió i això, entre d'altres, permet la invasió al Líban l'any 1982 que acaba amb més de 20.000 civils libanesos morts i una ocupació del Líban per part d'Israel de més de tres anys. Aquesta és una de les etapes més famoses del conflicte ja que és quan succeeix la matança de Shabra i Shatil.la on són assasinats centenars de civils exiliats en aquest camp de refugiats per part de l'exèrcit israelià, del llavors primer minsitre Ariel Sharon, i els falangistes cristians libanesos, aliats del règim sionista.
Finalment, el 1985 Israel es retira del Líban però manté el control de la frontera on es situa l'exèrcit.
Aquesta escalada final de la conflictivitat té diverses conseqüències. Primer, es posa de manifest les intencions del govern d'Israel de pressionar a la població palestina i a tot aquell que els hi ofereixi el seu recolzament dins i fora dels territoris ocupats palestins. Segon, la opinió pública dins i fora d'Israel torna a girar-se en la seva contra i, molt especialment, els moviments pacifistes dins d'Israel cada cop gaudeixen de més simpatitzants. Aquesta és una de les causes, entre d'altres, de l'inici de les negociacions de pau als anys noranta. I tercer, i últim, es crea Hezbollah al Líban com a moviment de resistència armada en favor de la causa palestina i contra el projecte sionista d'Israel.
No hay comentarios:
Publicar un comentario