Un cop disminuida la conflictivitat regional a l'Orient Mitjà que des de feia més de trenta anys va involucrar Israel amb diferents països àrabs és quan esclata la revolta dins els mateixos territoris ocupats palestins d'Israel. La decepció palestina envers als fets succeits durant anquests trenta anys es patent en la majoria de la població. Les forces dels aliats palestins han flaquejat i ningú està disposat a pressionar més a Israel.
En aqest context, quan els palestins es troben sols i amb la majoria de les milícies i la OAP (Organització d'Alliberament a Palestina) exiliades a Tunisia des de la invasió d'Israel al Líban, esclata la Primera Intifada o Intifada d'al Aqsa el desembre de 1987. La Primera Intifada és una revolta popular que es desencadena a tots els territoris ocupats i es fonamenta en massives manifestacions i vagues. Tot i la confluència massiva de tota la població palestina la desigualtat de forces és inevitable. Des dels canals de notícies occidentals es retransmeten notícies sobre nens palestins apedregant (literlament) tancs israelians en els chekpoints de les ciutats palestines. Després, els soldats israelians responen amb bales d'AK-47.
Aquesta desproporció de forces té un gran impacte en la opinió pública de tot el món i també dins d'Israel.
D'altra banda, es comença a notar l'elevat cost de mantenir l'ocupació als territoris ocupats palestins en un context de crisi econòmica.
Com a conseqüència, Israel adverteix a l'exèrcit i retira, per precaució i també per calmar la opinió pública, alguns colons dels territoris ocpats. D'altra banda, Estats Units entra com a mediador en el conflicte i és així com s'inicia, l'any 1993 després de 6 anys d'Intifada, el primer període negociador camí al procés de pau entre Israel i Palestina conegut com a Acords d'Oslo I.
Aquest procés negociador no va deixar de ser ficció, un miratge. Quan existeix una desigualtat de forces tant gran Israel no negocia simplement, dicta la seva proposta que sempre és a la baixa.
Per tant, Oslo I només va servir per netejar la imatge israeliana. Com es veurà després, es va aconseguir cedir la sobirania sobre la població palestina (i també en altres matèries com educació, sanitat i policia) creant una autoritat política palestina anomenada Autoritat Nacional Palestina (ANP) però, encara que sembli increïble, això no deixarà de ser contraproduent per Palestina. Tanmateix, les èlits palestines de la OAP exiliades a Tunis tenen por de perdre el lideratge efectuat des de l'exterior davant de noves èlits que es van creant dins dels territoris ocupats i, per això, també es pressiona per aconseguir que Israel cedeixi sobirania. Però, tot i que per primer cop es crea una autoritat política dins de territori palestí això, com ja es veurà, portarà problemes en un futur pròxim.
Els canvis introduits per Oslo I hauran d'aplicar-se paulatinament en un període transitori de 5 anys que finalitzarà en una altre reunió anomenada Oslo II l'any 2000.
En aquesta reunió es veu com la política de fets consumats d'Israel (el manteniment de les colònies i la pressió de l'exèrcit) no ha disminuït sinó que ha augmentat sensiblement. Com es pot preveure, Israel no vol negociar sinó que fa la seva oferta. Diu quins nous territoris vol annexionar (entre ells, tot Jerusalem) i que Palestina crei un nou estat a partor de Gaza i part de Cisjordània. A més a més, aquest nou estat no tindria competències ni en defensa ni en política exterior i amb gran part de l'economia lligada a l'estat jueu. I, el més sorprenent, no recolza el dret de retorn dels refugiats.
Com és lògic, Arafat no pot acceptar de cap manera aquesta proposta en nom de tots els palestins.
Com a conseqüència d'aquest falç procés negociador (tot i crear-se l'ANP) esclata la Segona Intifada a causa de la indignació de la població als territoris ocupats. La diferència entre les dues intifades és que aquesta última ja no és un moviment pacífic popular sinó que és un procés de revolta molt més violent executat per les guerrilles palestines. Això és degut a que per culpa del fracàs dels processos d'Oslo I i II Fatah, amb Yasser Arafat com a líder, que controla l'ANP es desprestigia molt entre l'opinió pública palestina. En canvi, els moviments més radicals com Hamas que opten per mitjans violents més que polítics atreuen l'atenció de molts més simpatitzants.
No hay comentarios:
Publicar un comentario