01/07/2009 Sentiments contradictoris

Em pensava que mai pronunciaria aquestes paraules: per fi a l'avió!

Aquest maravellós viatje va començar ahir a la nit a l'Estació de Sants de Barcelona quan m'acomiadava de la meva mare, el meu germà i la meva estimada. El pas següent era agafar un tren nocturn que em conduïria a Madrid-Chamartin a primea hora del matí. Doncs, el viatge amb tren ha estat horrorós. Encaixonat en una llitera de tres, al llit de sota, i compartint "habitació" amb sis persones. Dos americans dutxats amb whisky que tornaben a California via Madrid, dos joves bulgars que anaven a Madrid a celebrar el dia de l'orgull gay i que em van estar explicant com funcionava la "moguda gay" a Barcelona sense jo voler-ho i, per últim, un home del qual no conec res perquè no va obrir boca en tot el trajecte. En definitiva, el tren semblava el Transsiberian.

Jo estava content però un profund sentiment d'anyorança em va acompanyar tota la nit. En part, perquè tampoc sabia gaires coses del viatge que m'esperava.

Un cop arribat a Madrid sense problemes, agafo el metro i cap a la T4. Amb el temps just per fer un cigarret em dirigeixo al mostrador 974 d'El Al que es el lloc de trobada amb els companys d'Acpp. Allà coneixo per primer cop els que serien els meus companys de viatge: la Natalia, la Jovita, la Yolanda i en Dani. Em presento amb un "Hola, sóc el Gerard" i és que les primeres paraules encara se'm escapen en català. Un cop tots ens presentem ens dirigim a embarcar les malestes i és en aquest punt on comença l'Odissea.

Primer, una mitja hora d'interrogatori amb preguntes del caire de "Ets jueu?", "Coneixes algun palestí?", "Aniràs a Cisjordània?", "Què vas a fer a Israel?", "T'has fet tu la meleta?", "Portes bombes a la maleta?!!!", etc. Ara ja entenc l'eslogan d'El Al, "It's not just an airline. It's Israel". De totes maneres, jo responc totes les preguntes amb un somriure pero no em salvo de que em posin un 5 de perillositat (d'una escala de 6 màxim).

Després del primer interrogatori i embarcar la maleta m'informen que seré sotmès a un segon interrogatori. Em porten a la part baixa de la T4, en una habitació que jo no sabia ni que existia, i en companyia d'una Guardia Civil, primer, m'analitzen la roba que porto amb un respall estil "CSI" i, després, fan el mateix amb les coses que porto dina la maleta de mà i, per últim, el mateix amb la maleta que pocs minuts abans he embarcat. Després, em fan lñes mateixes preguntes del principi un altre cop. La veritat, t'ajuden a sentir-te com un veritable terrorista.

Ja han passat unes dues hores i encara conservo el meu somriure. Tot això ja forma part del viatge. Al final, pujo a l'avió. Al meu costat seu un noi jove jueu. Es veu a primer cop d'ull que és jueu perquè porta la Kippa al cap (com la majoria del passatge). No passa ni un minut que ens hem assegut que ja em pregunta si sóc jueu i m'aconsella que vigili amb els àrabs. El discurs contunia aproximadament una hora. Al final ja estic massa cansat de jocs psicològics i decideixo dormir una estona. Miro per última vegada per la finestra acomiadant-me de Catalunya amb gran emoció pel que m'espera els pròxims dies.

A mitja tarda arribem a l'aeroport de Ben Gurion a Tel Aviv (Israel) i encara ens esperen unes altres dos hores d'interrogatori amb preguntes similars a les de Madrid. Quan s'acaba tot sortim de l'aeroport i ens trobem amb la úrsula i la Susanna de l'Acpp de Ramallah i ens establim a l'hotel de Ramallah. Avui només podrem sopar i a dormir que demà serà un dia molt dur. Primer contacte. Laila Saida.