14/9/09 Rucs

Vagis per la ciutat o pel poble, de dia o de nit, els nens et criden a kilòmetres de ditància "tubab, tubab!". Tubab és blanc.
Al principi, et preguntes com es poden adonar de la teva presència tant lluny. Una cosa és anar caminant pel carrer i que la gent et miri, et pari, et saludi, etc. L'altre, ben diferent, és que et cridin des de l'altre exrem del barri. Et pregutes si reflectes o alguna cosa semblant. La veritat, és que avui en dia encara no he trobat resposta a aquest fet.
Avui, la ntenció és tornar a baixar amb la moto fins al poble de Iwol. El poble verge de Iwol està situat entre muntanyes a 300 metres de desnivell i té 500 habitants, aproximadament. Les tribus del poble provenen originàriament de Mali.
Ens costa molt arribar al cim de les muntanyes, on es troba el poble, ja que el desnivell és força acusat. Tot i això, ens aporta una de les grans satisfaccions del viatge. Mentre menjem uns entrepans al llom d'una roca gegantina admirem l'horitzó. Guinea, Mali i Senegal a l'alçada de les nostres retines.
Després, anem a visitar el poble. Parlem amb la persona més anciana de la tribu i ens explica els orígens de la seva família. Les cases són típiques a la zona. Petites cabanyes cil.líndriques de fang i troncs envoltades de baobabs.
Tornem a Kedogou amb les motos. Una veritable odissea sobretot, per al Lamin. La moto s'ofega cada dos per tres sis, conduim sense llums (bé, això no és del tot cert ja que el Lamin porta un "frontal" al cap que il.lumin com un encenedor al mig del Sàhara), el terreny és fangós, ens perdem, etc.
Finalment, arribem a Kedogou. Un cop allà, tenim la brillant idea de parlar amb l'encarregat del lloguer de les motos per demanar-li que ens torni part dels diners ja que les motos o estven en condicions. Com que no acabaríem mai de discutir proposem anar a la policia de Kedogou. La pitjor decisió que pendrem en tot el viatge. Consell per als viatgers, si mai a l'Àfrica teniu un problema mai però mai dels mais acudiu a la policia.
La comissaria és de pel.licula. Són les 9 de la nit i els policies que, evidentment són policies militars, "jeuen" a la fresca estirats en bancs de fusta. El comissari ens reb amb una lluïda samarreta blanca de tirants plena de taques. A mida que s'acosta la nostra caravana de gent alça la seva mirada mentre, segurament, pensa: "ara aquests em faran treballar i no en tinc pas ganes".
Li expliquem el que ha passat al comissari. La resposta és la següent: "ja ho sé. Us he vist passar per aquí davant amb les motos i el lot al cap". Ens mirem sense dir ni una paraula.
Acte seguit em demana el passaport i entrem dins la comissaria. El despatx del comissari fa por per si sol. Mentre fuma el seu puro fa galeria del seu menyspreu i despotisme cap a nosaltres. La conclusió és: "torneu demà al matí i en parlarem". I quan nosaltres li diem que no ens podem esperar fins demà al matí el comissari replica:"o marxeu i em deixeu tranquil o us tanco al calabós!". Cito textualment aquestes paraules perquè en sóc plenament capaç ja que no les oblidaré mai.
Cares llargues, cossos cansats, ments destruïdes.